divendres, 31 d’octubre del 2008

se m'acut que..


El lema socràtic “només sé que no sé res”, esdevé en Wittgenstein “només dic que no puc dir res”, si més no pel que fa a la ètica.

La ètica, pel seu origen necessàriament extern al que és natural, no pertany a la ciència, ens diu, sinó a la religió.

Si aquesta afirmació la fem nostra, aleshores hauríem de prendre (aprendre?) algunes actituds. Se me’n acuden dues:

1. La de donar la raó als que diuen que el fonament del cristianisme no és, no pot ser un ideari o una filosofia. El fonament n’és un esclat, un bolet, una persona, Jesucrist, que diu que és Déu i en la que hi podem confiar o no. Ningú ens en convencerà. Tan sols en prendrà o en podrem deixar prendre, o no.

2. Caldria canviar maneres d’expressar a les que estem acostumats. Hauríem d’evitar formes de parlar categòriques que l’únic que aconseguirien seria desqualificar la pròpia lògica. El nostre esforç, el nostre intent, podria aspirar tan sols, a “mostrar” (que no és poc), fugint de l’exigència o la imposició.

Tot i així..

Tot i així, el subconscient em diu que Wittgenstein ens enlluerna amb l’elegància del seu llenguatge i perdem de vista que també és plausible i necessària una ètica “de consens”. Una ètica a la que no li faci falta “entrar”, o millor dit “sortir”, a la religió. És poc científic davant -per exemple- una injustícia clamorosa, consensuar què allò repugna a la nostra sensibilitat, a la nostra naturalesa, a la nostra raó o, com a mínim, al nostre confort?

13 comentaris:

Joan Ordi ha dit...

Diria que tot el secret de la teoria de W. sobre l'ètica descansa en la tesi que l'ètica no es pot ensenyar. Per tant, que no es pot inculcar mitjançant un raonament filosòfic. L'ètica s'aprèn perquè la vida t'ensenya a aprendre-la i perquè tu vius en una forma de vida que és ètica. Una altra cosa és que estiguem d'acord o no amb aquest plantejament. Però ja discutirem les coses amb més detall al GLOF.

Joan

Mingu Manubens Bertran ha dit...

Això està molt bé, m'agrada el teu resum de la idea principal i el que diu, la idea en si mateixa. Pel que he llegit, Wittgenstein era escrupulós (molt escrupulós) amb el que deixava publicar i no hi ha altre remei que posar-hi al davant, tal com ho has fet, el "Diria que.."; si no, seria ben capaç de baixar i clavar-te un escàndol.

De "ja discutirem les coses amb més detall al GLOF", em temo que no tothom pugui venir i per això no em sembla malament anar deixant aquí algunes aportacions. Aviat tindrem a punt, també, el blog. Animeu-vos !

Anònim ha dit...

Xalo amb les teves reflexions!!! gràcies, gràcies!!

Maria Teresa Vilarnau

Joan Ordi ha dit...

L'escàndol, ja fa temps que me l'he guanyat, perquè escriure 603 pàgines per demostrar que segons W. hem de callar sobre ètica, estètica i mística, resulta bastant contradictori, no? És un fet que només es pot justificar si no es comparteixin del tot les idees de W., tot i acollir-les en força aspectes.

I una altra cosa: per què segons W. l'ètica no és pot ensenyar? La resposta és molt senzilla, però ja no ho és tant argumentar-la: perquè és sobrenatural. Estaríeu disposats/des a admetre que l'ètica és sobrenatural? Aquest és el quid de la qüestió.

Joan

Anònim ha dit...

La dimensión ética se establece, desde el punto de vista natural, por medio de una negación no afirmativa.

Negación no afirmativa= aquella que no positiva nada en el lugar de la refutación.

¿Y lo sobrenatural?

Juan Manuel Cincunegui
Afirmar lo sobrenatural es, en cierto modo, una ingenuidad, y toda afirmación pertenece al ámbito de la dimensión natural. Sin embargo, parece inevitable establecer un recordatorio:

La negación no es equivalente a la nihilidad. Lo que se niegan son los objetos naturales, que son aquellos que pertenecen al ámbito de la lógica y de la ciencia natural: identidad y diferencia, espacio y tiempo.

¿Lo sobrenatural?

Hay una sospecha, que por momentos se vuelve lo único real, pero luego parece que fuera un sueño al que uno intenta aferrarse hasta la próxima instancia, que es una promesa de claridad que no podemos formular.

El último párrafo es una ingenuidad… un recordatorio:

La negación no es equivalente al absurdo en el sentido del sinsentido, de la nadería.

Juan Manuel Cincunegui

Joan Ordi ha dit...

Fins a un cert punt, un discurs d'aquesta mena tampoc no ha de ser pres més seriosament que el seu propi contingut. Al cap i a la fi, ingenuïtat també ho és, en un cert sentit, creure que és possible una negació no afirmativa. De totes maneres, està clar que amb un discurs com aquest encara no hem penetrat en el pensament de W., tant si l'autor ens agrada com si no.

Anònim ha dit...

A mi se m'acut que W. mostra molta lucidesa al fer-nos veure les limitacions del llenguatge. Totes les coses que volem dir, que podem dir, només les podem dir en sentit relatiu. Sempre tenim, necessitem, posem, no pot ser d'altra manera, un punt de referència per a donar una certa força, una certa credibilitat, a allò que diem. D'aquí se'n pot despendre perfectament que voler parlar d'allò sobrenatural, d'allò que està per sobre la nostra naturalesa, si en agafem a la definició mès simple, està fora del nostre abast. El nostre llenguatge no ens permet parlar en termes de valors absoluts.

Jaume Castañé

Joan Ordi ha dit...

De totes maneres, allò que és absolut es mostra a través del llenguatge. I aquí rau el misteri de la teoria del llenguatge de W. I (el W. del "Tractatus"): el que no pot ser dit, tanmateix es mostra en el que sí que pot ser dit. Per què? De quina manera?

Joan

Mingu Manubens Bertran ha dit...

"el que no pot ser dit, tanmateix es mostra en el que sí pot ser dit". Ostres !

Avui ha entrat a la botiga una mare amb un fill de dos anys al cotxet. Li havien donat un xupa-xup i, ens ho deia la mare, encara no sabia què era. Se'l mirava i li parlava, després ens l'ensenyava i ens deia coses a nosaltres. Coses que no s'entenien però que embolcallaven i et deien --com el paper lluent i vermell del xupa-xup-- el que tenia dins, la seva emoció.

Santi; tu que deies

«Aquesta mirada que no anuncia res, que no diu res,
que tan sols mostra, conté una promesa íntima
de ressonància perquè ensenya en ella mateixa i
des d’ella mateixa el ser que li serveix de guia,
perquè, des del seu estat d’alerta i instal·lada en
una calma viva, tan sols pot ser la mirada de la
compassió i de la joia compartides

Una mirada que irradia en estat pur la possibilitat
immanent de ser tocada en qualsevol moment
per qualsevol cosa és la mirada que en diem la
mirada del poema»

("exercicis de proximitat")

..tens la pilota al teu camp

Anònim ha dit...

Pel què es veu sant Pau també va llegir la Conferència

Altrament no s’enten tot això que he copiat d’ell, d’una carta ( recordem-ho : era només una carta. No era res destinat a la sabiesa—sophia—del món )

Comença establint les bases per a allò que bé se'n podria dir una discussió filosòfica d'alta volada : ens parla d’un logos nou, enfrontat al logos de la sofía. El logos de la Creu. La Creu és un—el—logos. Diu : els qui van a la perdició tenen per un absurd la doctrina de la creu ( logon tou stavru ); però per a nosaltres, els qui ens salvem, és poder de Déu

Anava embalat aquell dia Pau i s’els devia estimar molt, perquè fila molt prim. És com si parlés a uns amics d’aquells que constanment s’estan fent l’ullet com qui diu : «tu ja m’entens»

Com si el de Corint fossin d'una mena de corrent de pensament coneguda com els «pneumatikoi», diferent a la dels «psiquikoi». Esprit i ànima. Al llarg de la Carta es parla molt de l'Esperit

Destruiré la saviesa dels savis i anul·laré la intel·ligència dels intel·ligents. On són els savis d'aquest món? On són els mestres de la Llei? On són els qui saben discutir? Déu ha convertit en absurda la saviesa d'aquest món!

Això els romans mai li ho van perdonar. ¿ I doncs ? ¿ Hi havia algú que desafiés la constitució, el seny, del món ( occidental—aleshores l’imperi romà— i ben pensant ) ?

Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd.

En fa un «pack». Tot és el mateix. Tot en un sol paquet : el món—sencer—. El de Grècia. Els de Jerusalem

Allò que sembla absurd en l'obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla feble en l'obra de Déu és més fort que no pas els homes

Fixeu-vos—d’un fixar-se a un mateix que en els corrents gnòstics de moda d'aleshores, era una gimnàstica-tai-xi, molt extesa : gnozi seauton—fixeu-vos, diu, qui sou els qui heu rebut la crida : no n'hi ha gaires de savis a la manera d'aquest món ni gaires d'influents o de bona família. Ben al contrari, Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui són febles als ulls del món. Déu ha escollit gent que no compta, els qui el món menysprea; ha escollit els qui no són res per anul·lar els qui són alguna cosa

Sophoi designa els què han rebut una educació esmerada

Dynatoi als rics i potents

Eugeneis els de bona cuna, els apreciats en la societat per llinatga i família

Els de Corint no són de les capes altes de la societat. Al contrari, són simples, sense educació : ta mora ; els dèbils, els sense drets, els impotents : ta asthene ; els sense nom i d'aspecte desagradable : ta agene

Pau utilitza aquí el plural neutre perquè la comunitat tingui present la opinió despectiva que d'ella tenien les classes altes i elevades

Per això, germans, quan vaig venir a vosaltres us vaig anunciar el designi de Déu sense cap ostentació d'eloqüència o de saviesa

Havia vingut a trobar-vos feble, temorós i tremolós. Quan us parlava i us predicava, no ho feia amb el llenguatge persuasiu propi de la saviesa humana, sinó amb el poder convincent de l'Esperit, perquè la vostra fe no es fonamentés en la saviesa dels homes, sinó en el poder de Déu

Feble, temorós i tremolós és com ens imaginem, també, a LW pensant... la seva Conferència

Feble... dels febles, com si diguéssim

Sabent que el millor que podria fer és callar

Als qui són adults en la fe els ensenyem una saviesa, però una saviesa que no és d'aquest món ni dels qui el dominen, que han de ser destituïts, sinó la saviesa de Déu, amagada en el seu designi : des d'abans dels temps ell l'havia destinada a ser... etc (llegiu). Cap dels qui dominen aquest món no l'havia coneguda, perquè, si l'haguessin coneguda, no haurien crucificat el Senyor de la glòria. Però, tal com diu l'Escriptura: Cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l'home somia allò que Déu té preparat per als qui l'estimen.

Com si Pau hagués dit : « d’allò que no es pot parlar cal guardar-ne silenci » però dit amb un dir-ho que, aquest sí, que ens fa, finalment, callar.

A nosaltres, però, Déu ens ho ha revelat per mitjà de l'Esperit, ja que l'Esperit tot ho penetra, fins el més profund de Déu.

¿Qui coneix allò que hi ha en l'home, fora del seu propi esperit? Igualment, ningú no coneix allò que hi ha en Déu fora de l'Esperit de Déu. I nosaltres no hem rebut l'esperit del món, sinó l'Esperit que ve de Déu, perquè coneguem els dons que Déu ens ha concedit. I no parlem d'aquests dons amb un llenguatge après de la saviesa humana, sinó amb el que hem après de l'Esperit, ja que expressem les coses espirituals amb termes espirituals.

En canvi, el qui es deixa guiar per l'Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell no el jutja ningú.

Dedicat de nou als romans : ¿ No voleu caldo ? Tres tasses !

Perquè, als ulls de Déu, la saviesa d'aquest món és un absurd, tal com diu l'Escriptura: Atrapa els savis en la seva pròpia astúcia. I també: El Senyor coneix els pensaments dels savis, i sap que són buits. Per tant, que ningú no es gloriï dels qui són homes i prou! Tot és vostre (...) Tot és vostre (bis) però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu.

Oído al parche : Déu ens ha col·locat els últims, com uns condemnats a mort: ens hem convertit en un espectacle per a tot l'univers, àngels i homes. Nosaltres, per Crist, hem perdut el seny

Fins al moment present patim fam i set, anem mal vestits, som maltractats, vivim errant d'un lloc a l'altre, ens fatiguem treballant amb les pròpies mans. Si ens insulten, beneïm; si ens persegueixen, ho suportem; si ens calumnien, responem amb dolcesa. Hem acabat essent les deixalles del món, la desferra dels homes—ovelles cap a l’ecorxador, diu en un altre lloc, plagiant a Isaïes...

Després ve allò tan ben dit de Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no... etc. Ja en parlarem—o no— un altre dia, d’això

De fet tota la carta és una delícia, no té desperdici, hi ha perles. Moltes. Però n’hi ha una que encara m’agradaria destacar i que em sembla que ve al cas d’allò que es parla aquí: com no dir allò que s'ha de dir. Entre moltes coses els diu als seus amics ( diguem-ne « gnòstics » per entendre'ns ) això : Mentrestant, subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor... i omet—en fa omisió expressament, segons Taubes—la quarta paraula : la gnosi

Santi Pau

Anònim ha dit...

No he deixat de rebre i llegir cap de les vostres comunicacions. Estaré entrenat per dissabte. Apunt: Ètica mostrada, callada, per cercar l' integritat. Què us sembla d’aquest fragment del poema d'en David Jou, "quan dic que crec". (entre l’èxtasi i el càlcul)



Quan dic que crec, no vaig contra raó: penetro en la raó,

Exulto en la raó, m’enfonso en l’arrel de la raó,

I floreixo, creixo, estimo,

No sols en el sentiment, no sols amb foc que s’exhaureix

Sinó també en raó ,

I el cos es torna etern en la memòria de l’amor.

Jaume Ordeig Altimiras

Anònim ha dit...

ucc ahc acauhciahi


Mingu

undelglof ha dit...

això últim deu ser el que li deia el nen al xupa-xup, oi?