Deixo aquí un parell de reflexions que em faig a mi mateix, però en veu alta, i per això les comparteixo per si les voleu llegir (si no, la paperera suporta moltes coses).
1. El llibre d’en Grondin està molt ben matisat. Presenta els autors de manera objectiva i fa justícia als comentaristes dels autors que els han estudiat bé i ens guien en una interpretació adient, no esbiaixada. Es tracta, doncs, d’un llibre interessant i que ens pot ensenyar molt. Val la pena valorar-lo, reconèixer l’esforç d’explicació i de síntesi que l’autor fa perquè el lector/a comprengui finalment què és la metafísica, quins rostres diferents ha tingut al llarg de la història de la filosofia i com n’és, d’important, incorporar una actitud metafísica a la vida quotidiana. Una bona assimilació del llibre ens donaria la certesa que ara ja sabem de què tracta la filosofia i què podem fer amb ella en el pla aparentment més senzill de la vida rutinitzada.
2. Si ens costa la lectura del llibre i hi ha força coses que no acabem de comprendre cabalment, no cal que ens desesperem ni que abandonem el llibre. Hi ha una fase en la introducció a la filosofia en què vas una mica a cegues, intentant aferrar-te a una nansa en la foscor que no saps on és. Però si, malgrat aquesta experiència de patiment intel·lectual, continues endavant i segueixes llegint i reflexionat sobre allò que sí que vas entenent, aviat vindrà la fase en què una relectura o tercera lectura ja fa comprendre l’enfocament de fons i et permet relacionar idees i problemes, i comences a gaudir de l’activitat filosòfica com a tal. Ja ho sabeu: el veritable plaer, el plaer veritablement humà, el plaer que realment ens satisfà a fons no pot no anar acompanyat d’un sofriment inicial i iniciàtic. Dic “iniciàtic” perquè cal iniciar-se en el plaer de debò, car no ve donat per gaudi espontani, sinó per treball d’autosuperació.
3. Cada vegada sóc més conscient que hem de respectar els autors pel que ells/elles diuen, pel problema de què parteixen, per l’enfocament que adopten, per la seva manera pròpia de tractar una qüestió que nosaltres, en canvi, situem espontàniament en una altra dimensió o context. Per exemple, i ja que a la sessió anterior vam comentar Spinoza, considerem evident parlar de l’ètica des d’una perspectiva psicològica (el sentiment o sensació associat a les conductes, o el benestar de la persona) o sociològica (els valors de la societat, per exemple) i ens costa aleshores de relacionar l’ètica amb la metafísica, amb la filosofia quan es pregunta sobre la realitat última com a tal. I per això no sabem què fer amb un autor com Spinoza quan dedica més de la meitat del seu llibre sobre ètica a la metafísica i a la teoria del coneixement. I llavors podem caure en la temptació de prescindir de tota aquesta part fonamental, fonamentadora, del seu llibre. El mateix Kant ens ensenyarà en el capítol següent que no es pot tractar adequadament la qüestió de l’ètica sense plantejar-se la possibilitat de la metafísica. Ergo no pot estar errada la història de la filosofia quan, a través de múltiples enfocaments diferents entre si, ens mostra una línia constant que vincula ètica i metafísica.
4. Em faig aquesta reflexió per no cedir jo mateix a la temptació de psicologitzar o sociologitzar l’ètica i els altres temes de què també s’ocupa la filosofia. Considero que la filosofia constitueix un àmbit de competència propi que cal salvaguardar davants els intents de difuminar-la o absorbir-la en les ciències humanes , com si fos una matèria més de les humanitats. Personalment no hi estic d’acord. Sóc tan guerrer com qui vulgui a l’hora de defensar les humanitats, però em sorprèn i m’estranya moltíssim que els mateixos que defensen les humanitats amb tanta proclamació de lucidesa, no s’adonin ni defensin igualment l’especificitat de la filosofia dintre, fora i al costat de les humanitats. Voldria dir-ho clarament: la filosofia no és una matèria més de les humanitats. A part que la maniobra de situar la filosofia dintre del paquet de les humanitats i treure-la així, amb totes elles, del paquet de les ciències, tendeix a induir la sensació que tampoc la filosofia no és una disciplina amb rigor intel·lectual, seriosa, com el que els clàssics grecs, els medievals i l’idealisme alemany anomenaven “ciència”: ciència dels principis generals de l’ésser, ciència de l’ésser necessari, doctrina de la ciència, ciència de l’esperit... Hem convertit les ciències en l’única forma de ciència! En som conscients? I, per assegurar a les humanitats alguna parcel·la d’existència en aquest món cientifitzat (un món de només ciències), les hem agrupat totes en un potet de vidre fràgil, que hem col·locat al marge de la gran ocupació intel·lectualment seriosa de la societat d’avui dia: les ciències! I, a sobre, per assegurar a la filosofia un raconet propi, l’hem introduït en el potet trencadís de les humanitats i així ens pensem que mereixem que ens pengin una medalla de Sant Jordi per haver-la defensat heroicament. Si Hegel, per exemple, hagués pogut contemplar aquesta maniobra actual, tan ben intencionada com es vulgui, ens hauria dit clarament que no enteníem res de l’evolució de les mentalitats. Per això penso que el llibre d’en Grondin ens pot ajudar a revisar les nostres bones intencions, en tant que poden estar errades i, per tant, no “servir gaire a la causa”, i les nostres incomprensions, en tant que les podem superar si estudiem millor els autors de la filosofia i llavors descobrim realment que ètica i metafísica no constitueix un maridatge espuri que caldria substituir per ètica i psicologia o ètica i sociologia.
Perdoneu la meva franquesa, però m’he llevat avui combatiu. Però... és que la filosofia no ho és, de combativa? És que filosofem per anar dient amén a tot com xaiets? No ha escrit en Josep M. Esquirol sobre la resistència íntima que resulta indispensable i urgent cultivar avui dia davant del cientificisme (la veritat només pertany a les ciències) nihilista? I ho fem prou si no caracteritzem bé la dignitat, la missió i l’especificitat de la filosofia i, en ella, de l’actitud metafísica davant la vida?
Joan Ordi
