El capítol IX del llibre presenta els autors més importants del període de la filosofia conegut amb el nom d’idealisme alemany. Es tracta d’un capítol difícil, intens i extens. I resulta gairebé impossible poder-se’n fer cabal amb una sola lectura. Seria una cosa ben normal que un lector atent/a hi hagués d’invertir tres lectures. Animo, doncs, a fer-ho, altrament no passarem de la superfície del tema o, en el pitjor dels casos, ni hi entrarem.
Per què fer-ho, però, si tant costa d’entendre’l i tant de temps requereix? Per diverses raons.
1. Perquè obliga a recórrer a tots els temes i autors que hem treballat fins ara, cosa que refrescarà tot el que hem anat adquirint: l’idealisme alemany conté un posicionament molt crític amb tota la filosofia anterior. Per què? En quin sentit?
2. Perquè la filosofia no és - com ja sabeu – una reflexió més o menys intel·ligent sobre qüestions que interessen a la societat o que estan de moda en els mitjans de comunicació. L’idealisme alemany ens ofereix, en aquest sentit, el que la filosofia pretén ser en la seva forma més pura: un principi especulatiu que abasti el real en la seva totalitat. I malauradament en els filòsofs mediàtics no es percep gaire aquesta entrega personal i generosa a la causa de la filosofia en si, sinó una certa habilitat comunicativa per semblar profunds expressant idees que qualsevol persona amb seny, cultura i reflexió també podria defensar. Aprofitem, doncs, l’apropament que en Grondin ens fa de manera ben didàctica i clara a un període fascinant de la història de la filosofia! (Encara que no estiguem d’acord amb els autors.)
3. Perquè si fem un curs de filosofia, també és per treure’n un profit personal. En filosofia, però, no s’obté cap profit real que no passi per la salvífica creu del sofriment intel·lectual interior, com ja he repetit manta vegada. Cal tenir la paciència de seguir a poc a poc la presentació del llibre, tornar des de pàgines posteriors a les anteriors per entendre-les ara sí, confrontar el que llegim amb el que pensem per canviar els esquemes que calguin, elaborar un guió personal de cada apartat o epígraf per retenir-ne millor l’essencial, comparar el que ens expliquen amb el que ja hem estudiat i formular arguments propis que ens permetin posicionar-nos provisionalment davant dels autors o temes. Tot plegat, un treball lent, minuciós, feixuc fins i tot, però molt enriquidor i l’únic mètode real per entrar en el món de la filosofia i dominar-lo. I per no cedir a la temptació dels tòpics. No hi ha una manera fàcil de fer filosofia, ni d’interessar-se per la filosofia, ni d’introduir a la filosofia. Qui així ho ensenyi, està estafant el públic. Filosofar equival a patir per acabar gaudint. Setmana Santa bé que ens ho recorda, ni que no siguem creients: no hi ha vida plena, infinitament superior a l’anterior, que no demani el lliurament generós del propi treball, del propi esforç, del propi temps, de la pròpia comoditat.
