Gràcies pel Glof i per l'oportunitat de tornar a llegir "la" conferència

Destil·len un llenguatge exquisit i subtilíssim tant el text de LW com l'acurada traducció...

Si em fos permès de dir alguna cosa, parlaria dels límits als quals ens aboquen aquestes paraules, més enllà dels quals... "cal(dria) guardar silenci"

Tinc la sensació que LW va escriure aquest text una mica a contracor, com si sabés que en el fons, el millor seria no dir res

"...el meu primer pensament va ser que certament ho faria..."

I doncs, si aquest hagués estat el pensament... ni ho hauria dit !

Però em venen moltes altres sensacions d'aquest text :

"...no té sentit dir que em meravello de l’existència del món, car no me’l puc imaginar no existint..."

a) no explica què és "meravellar-se"

b) parla ( en parla ) del no-món ( de ser-hi, sembla dir-nos, el no-món hi és, i això pessiga la nostra curiositat : ¿ què deu voler dir, per exemple, «passa la forma d'aquest món» ? )

"...no volem dir-ho en el mateix sentit amb què parlaríem d’una joia preuada..."

a) no explica quina és aquesta joia

b) parla ( en parla ) de la joia ( de ser-hi, sembla dir-nos, hi és, i això també pessiga la nostra curiositat ) ( cfr : L'himne de la Perla )

"...car, quan parlem de Déu..."

"...tots sabem què és el que en la vida ordinària hom anomena un miracle..."

"...no podem expressar el que volem expressar..."

Coses com aquestes em fan pensar històricament el moment en què va ser donada la Conferència"

1889_1851 / 1889_1976 / 1923_1987 : Wittgenstein, Heidegger i Jacob Taubes

Anys... "tempestuosos" per dir-ne alguna cosa... Anys que les coses van anar ( massa ? ) al límit. El límit que diu "ja no podem dir res més, la història (+ el llenguatge, + la política, + la religió ) s'ha acabat"

Davant d'això podem dir "apaga y vámonos" o "a mi em paguen per treballar, no per córrer" segons l'argot de tot bon funcionari de pro

Podem dir això o potser... re-cordar

Sóc lector de Sloterdijk ( va néixer el mateix any que jo ) que considera que la seva tasca com a filòsof és la de repetir, la de fer recordar, la tirar-nos a la cara... les coses essencials que en aquests 2008 any d'història hem... oblidat

És per això que proposo la lectura d'aquest text que t'envio en format pdf

Tu que també has sentit damunt les teves espatlles el braç de l'amistat del jueu de Tars, sabràs valorar la intensitat de les paraules d'aquest relat

Es tracta d'un text de Giancarlo Gaeta que és a la web

Expressa molt bé els treballs de Jacob Taubes i també ens pessiga en la curiositat de voler llegir-ne més coses d'ell

La teología política de Pablo. Trotta ( Hi ha versió catalana però porta (DAVANT de la traducció!) un pròleg pedant i infecte

En divergente acuerdo

Del culto a la cultura. Elementos para una crítica de la razón histórica. Katz ed.

Però sobretot assenyala aquell punt-i-final en el qual va semblar que posaven LW o Martin Heidegger "les coses" ( la filosofia, la història, el "nostre" món, la cultura, la "civilització" [?] ) ( Fixa't com en seria de difícil continuar el discurs, que a molts també ha fascinat, d'aquest dos personatges : cauríem en les tautologies, repeticions, o complicacions d'allò-que-ja-s'havia-dit amb escreix, només... "ajornaríem" )

L'alenada de vida que ens arriba d'aquesta manera de pensar ( quina ?, em preguntaràs, la de Gaeta ? la de Taubes ? i et diré que veuràs com ells no "volen dir" res i que tan sols ens remeten a allò ( a aquell ) que fa al cas. 

Un que va dir que "el Messies ve, que ja és aquí", un que va dir "qui ens en podrà separar?" o que amb Ell «passa la forma d'aquest món»

Així doncs vols dir, diràs, que la "manera de pensar" és la de Pau

No, tampoc, perquè ell també es refereix a algú altre...

Potser la "meravella" de LW era aquí...

---------

"Conferència sobre ètica" : la sensació que sempre donen els grans textos. Un text que ni tant sols inicialment es volia escriure ( sovint m'he imaginat aquella mirada de LW pensant : òndia quina mandra, haig d'escriure una conferència ), un text que, un cop llegit, va ser ràpidament oblidat, un text que va haver de ser rescatat de l'oblit

Com amb els textos de Emily Dickinson, Paul Celan, o sense anar més lluny : les cartes de Pau. El més llunyà que es podia imaginar Pau és que les seves cartes passessin a ser considerades textos religiosos, filosòfics, etc, a formar part del corpus literari ( ? ) del nostre temps

Són aquell tipus de textos que són semblants a aquell tipus de pedres rebutjades pels constructors

Santi Pau