Us faig a mans nou material de reflexió per al nostre blog. En aquest cas per gentilesa d'en Xavier Valls, professor de filosofia de l'IES Pius Font i Quer, de Manresa que ens acompanyà en la darrera trobada.
Aquest document "Hipàtia" el va preparar en Xavier Valls, per als seus alumnes a partir i més enllà de les novel·les:
- Marta Sofía, AGORA. Col·lecció Clàssica, 816. Columna Edicions, s.a. Barcelona, 2009. (La novel·la basada en la pel·lícula d’Alejandro Amenábar.) Hi ha edició castellana, en format de butxaca.
- Khaled Hossein, Mil sols esplèndids. Col·lecció Amsterdam Llibres. Edicions Ara Llibres, s.c.c.l. 4a. Edició, Barcelona, 2008. (Novel·la) Hi ha edició de butxaca en edició catalana i castellana
Tot i que volgudament no pretèn ser un document exhaustiu ni tampoc d'anàlisi crítica, esdevé molt suggeridor i és didàctic i ordenat. Recull un complet conjunt de textos -guió, pròpis i cites- a partir dels següents nuclis temàtics:
Filosofia (p.1 a 5)
Dades històriques (p 6 i 7)
Mort d'Hipàtia (p. 8 a 10)
Fòrum Filo2 Àgora (p10 i 11)
Aprofito aquest correu per agrair al Xavier el seu mestratge i la vàlua d'aquest seu gest. De ben segur que en serà d'interès!
1 comentari:
Hola,
Envio un comentari de la pel·lícula en clau estrictament filosòfica. Deixo de banda l'aspecte històric o religiós.
Malgrat que el comentari pugui semblar crític la pel·lícula m'ha agradat, és força entretinguda i la recomano a tots els que encara no l'hagueu vista. Potser millor, no llegir el comentari si encara no l'heu anat a veure.
Segurament la lectura dels articles de Krüger del Joan que havia acabat de llegir han influenciat en el meu punt de vista.
Fins la propera,
Santi Cahner
_____________________________
La modernitat d’Hipàtia. Una hermenèutica poc adequada per una figura clàssica.
Al meu entendre la Hipàtia d’Àgora no és el retrat d’una astrònoma i matemàtica neoplatònica del final de l’Antiguitat tardana. Resumeixo aquesta sensació en tres punts principals:
1-Hipàtia supera i rebutja el model de perfecció que cercaren els pensadors grecs en el moviment dels astres, sobretot a partir de Plató, Eudoxe i Aristòtil, que postulava que el cel havia de ser un model de perfecció divina i, per tant, el moviment dels astres havia de ser circular. Hipàtia afirma de manera taxativa “No nos movemos en círculos”. Tot i que Aristarc havia plantejat la possibilitat de l’heliocentrisme, a Alexandria mai no es va arribar a qüestionar el moviment circular i el model de perfecció que representa. L’el·lipse no deixa de ser una figura geomètrica més imperfecte que el cercle. El model astronòmic d’Hipàtia és contrari no només a la cosmologia semítica, sinó també a la cosmologia ptolemàica i neoplatònica.
2-Hipàtia afirma que “Yo creo en la filosofia” en oposició explícita a les creences imperants, no només crisitanes, sinó també en contra del misticisme neoplatònic (al que sembla va pertànyer) i el culte a Serapis. La Hipàtia de la pel·lícula no s’encomana mai a cap déu: quan cura el seu pare ho fa utilitzant únicament la seva medicina, sense oferir ni un sol sacrifici a Serapis, que era déu de la curació. En tota l’evolució del seu pensar no hi ha lloc per la consulta dels oracles o la interpretació dels somnis, tot i trobar-se al costat del Serapeum. Confia únicament en la força del seu pensament autònom, ni dogmàtic, ni guiat per cap poder sobrenatural. “Yo soy libre”, li diu al seu pare.
3-La metodologia de treball d’Hipàtia suposa un qüestionament de totes les teories que no s’adapten a la realitat. “Tu no cuestionas lo que crees. Yo debo” li dirà a Orestes. El procedir d’Hipàtia és el recurs constant al dubte metòdic, no només com a iniciador del procés del pensar, sinó com a mètode de treball, sense donar mai res per cert, evolucionant des d’una cosmologia ptolemàica a un univers keplerià.
En resum, els trets que defineixen la Hipàtia d’Àgora: 1) rebuig a les creences establertes “pels antics”, 2) autonomia del subjecte i 3) dubte metòdic em fan pensar en una Hipàtia reflex del pensament modern i, en concret, em remet a la filosofia cartesiana que, de fet, s’oposa també a l’humanisme clàssic. Paradigma al qual en major o menor grau havia de pertànyer.
Publica un comentari a l'entrada