Ahir vam tenir la darrera sessió del GLOF. En Joan Morera i en Josep Castelltort ens van presentar el darrer capítol del llibre. Al Joan hem d’agrair l’esforç de síntesi per destacar les tesis més importants d’en Duch. Al Josep li hem d’agrair l’esforç invers i complementari: expressar dubtes i preguntes que la mateixa formulació de les tesis ens provoca. En això consisteix exactament la lectura atenta d’un autor: copar, primer, la seva posició intel·lectual amb claredat i dialogar, després, críticament amb la seva proposta. Voldria recordar, en aquest sentit, que la filosofia consisteix en un constant exercici crític, en el millor sentit de la paraula: examen detallat i tan comprensiu com sigui possible de les tesis d’un autor/a i dels pressupòsits de què parteix. Tot el que l’ésser humà pugui comprendre i formular conceptualment no sembla tenir mai l’aspecte d’una conquesta definitiva. I en filosofia tampoc no sembla gens prudent considerar que un autor/a, per molt que ens agradi, pugui produir-nos tanta satisfacció intel·lectual que ja no calgui examinar críticament les seves idees. Es recordava ahir en el diàleg, d’acord amb els mateixos plantejaments del llibre, que cal fugir de receptes. I això és correcte si s’entén per “recepta” una tesi que pretengui tenir un valor absolut, que no admeti un examen crític i que s’hagi d’aplicar mecànicament i amb fe cega a les circumstàncies concretes de la vida. Però també cal desconfiar de la temptació de renunciar a cercar comprensió i claredat conceptuals i a formular la nostra limitada captació de la veritat en propostes filosòfiques ben articulades, perquè tot i ser sempre parcials, provisionals i condicionades, constitueixen una exigència de la mateixa condició dual que ens caracteritza: éssers d’acció i agents de la veritat. I ambdues coses sempre unides i implicant-se recíprocament, com bé diu en Duch. En conclusió, ser crítics en filosofia – també amb els autors/es que ens agraden – és una actitud permanent, i no pas una mania personal, que la cosa en si requereix. Per això vaig trobar molt correcte que, amb un to objectiu i ben respectuós, ahir es posessin sobre la taula les imprecisions, els silencis i les tensions que el mateix text d’en Chillón i d’en Duch revela. Cosa que no treu gens de mèrit – no caldria ni dir-ho! – al reconeixement ple i agraït de les intuïcions ben interessants que el llibre ens ofereix. Al contrari! La critica a uns autors crítics és també la millor manera de prendre’s seriosament la veritat que ells consideren haver copsat.
Passem ara al curs vinent. Es va decidir ahir, amb votació final per desempatar l’enquesta, que el llibre a treballar el curs vinent serà “El hombre y Dios” de Xavier Zubiri. És el darrer text de Zubiri. Quan va morir el 21/9/1983 el tenia gairebé acabat. El va publicar el seu gran deixeble i amic Ignacio Ellacurïa, que, com sabeu, va ser assassinat el 1989 a El Salvador. En la “presentación”, Ellacurïa ens explica el tipus d’intervenció que va fer sobre el text. De totes maneres, tal com el va publicar en aquesta primera edició de 1984, el llibre resulta ser enterament de Zubiri. En l’actualitat, però, disposem d’una nova edició del text: és la publicada el 2013 a Alianza Editorial. Consisteix en una edició notablement augmentada: passa de les 386 pàgines de la primera edició a 640 pàgines! Per què? Perquè hi han afegit nous materials inèdits sobre el problema filosòfic de Déu, per recollir en un sol volum tot el pensament de Zubiri sobre la qüestió. Personalment, però, considero que ens hauríem de limitar a la primera edició, la de 1984, ja que no podem pretendre, en el marc reduït d’un curs, fer una anàlisi exhaustiva dels textos d’un autor sobre un tema. Per tant, treballarem, d’acord amb la decisió que es va prendre ahir, el text següent:
Xavier Zubiri, El hombre y Dios, Madrid: Alianza Editorial – Sociedad de Estudios y Publicaciones, 1984. ISBN: 84-206-9023-6.
Òbviament, aquest llibre no està comercialment accessible. Però el podem descarregar on line en el següent enllaç:http://www.olimon.org/uan/zubiri_el-hombre-y-dios.pdf
Abans de començar la lectura de l’obra voldria fer un parell d’observacions que crec que ens poden ajudar.
1. Si és que la tenim, ens hauríem de treure del cap una distinció fàcil i una mica maniquea que de vegades noto que es fa servir: el tema Déu és la qüestió per antonomàsia dels teòlegs, mentre que la qüestió dels filòsofs seria l’home. El repàs més elemental de la història de la filosofia desmenteix la falsedat d’aquest plantejament. Hi ha qui el fa servir per separar radicalment la facultat de filosofia de la facultat de teologia. Son, aquests, interessos corporativistes que només demostren que poc crític que s’és quan no es viu per la filosofia, sinó de la filosofia.
2. El llibre que treballarem ofereix una obra i un pensament estrictament filosòfics: no parteix de cap concepció de la divinitat defensada per cap confessió religiosa, sinó de la qüestió filosòfica que el tema home i el tema Déu constitueixen en si. Aquí no es tracta, doncs, d’elaborar teològicament el concepte de Déu implicat, per exemple, en la revelació bíblica o corànica, sinó d’entendre filosòficament l’home i de veure què hi trobem: Déu potser? Per què? En quin sentit?
3. El punt més important del llibre és la i, la conjunció copulativa entre home i Déu. Aquesta i vol dir coses molts interessants que ara no desitjo pas anticipar. Hem de copsar amb precisió tot el sentit d’aquesta còpula, perquè segons l’autor no és merament intel·lectual o pensada, sinó real, tan real com la realitat que ens afaiçona. I haurem de veure, per tant, per què la conjunció entre l’home i Déu forma part de la nostra realitat. I en quin sentit és així. I si resulta creïble la manera com l’explica Zubiri. I quines conseqüències té a l’hora d’entendre filosòficament la condició humana, que és el tema de què ens ocupem des de farà ja tres cursos: Hanna Arendt, Lluís Duch i Xavier Zubiri, però potser també des del començament del GLOF: Wittgenstein, Ferry, Grondin, l’hermenèutica. Serà interessant, doncs , al final del curs poder comparar propostes filosòfiques antropològiques. Ara ja coneixem de primera mà força textos i autors.
4. Al final del curs intentarem poder comptar amb la intervenció d’un professor de filosofia especialista en Zubiri. Ja que hem triat la primera versió del llibre, li demanaríem que ens expliqués què hi afegeix la segona edició. I podríem, com de costum, dialogar críticament amb ell per valorar la proposta filosòfica d’en Zubiri. Per això val la pena que durant el curs anem apuntant els dubtes, perplexitats i insatisfaccions que la lectura del text ens vagi produint.
A la Wikipedia trobareu informació biogràfica sobre Zubiri. També podeu consultar la Fundació Xavier Zubiri: http://www.zubiri.net/
I, per poc que cerqueu per internet, trobareu molta informació sobre l’autor, molts estudis, articles i tesis doctorals. Això mateix ja dóna una idea de l’originalitat del pensament de Zubiri i de l’impacte que ha tingut en el panorama de la filosofia espanyola i sud-americana del segle XX. Si trobeu materials interessants en relació amb el llibre que treballarem i els voleu compartir amb el grup, benvinguda la iniciativa.
Un darrer aclariment: ahir, deprés de la votació, vaig percebre una certa por, recança o neguit, o tot alhora, en relació amb un autor que no és fàcil. Jo mateix vaig fer la típica broma ruca i poc original que consisteix a dir que no sabeu en quin embolic us heu ficat. Ara voldria contrarestar una mica aquesta sensació, perquè ningú no es desanimi de manera precipitada i sense base objectiva. En primer lloc, Zubiri escriu en castellà. El text, doncs, no és el d’un castellà mal traduït, sinó el d’un castellà correcte, impecable, i a més enriquit amb paraules i expressions que l’autor ha d’encunyar per expressar les seves idees. En segon lloc, tindreu el nostre ajut, el de l’Eduard i meu, que consistirà a expressar de manera potser més assequible aquelles frases de l’autor que semblin una mica críptiques, per la simple raó que en poques paraules vol dir tota una tesi. I, finalment, hem de comptar amb la mateixa dinàmica de la discussió i comentari en grup, que fa que ens ajudem entre tots a tirar endavant amb la lectura. No tingueu por, que el que val costa!
Finalment, tinguem present que el curs vinent serà el vuitè en la història del GLOF. Impressiona, no?, constatar que hem estat capaços/ces de tirar endavant aquest projecte d’amor per la filosofia amb una constància notable. Caminem, doncs, cap al primer desè aniversari! O sigui, que quan celebrarem 10 anys ens semblarà impossible. Però ho haurem fet realitat entre tots i totes. Així que ànims i il·lusió, que passarem per damunt de Zubiri igual que ho hem fet amb altres excel·lents caps pensants! I potser podríem començar a pensar com celebrarem el 10è aniversari en el seu moment.
No cal dir – per això ho dic – que inviteu pel curs que ve a qui li pugui interessar i que restem a la vostra disposició també durant l’estiu. Agraïm el vostre immerescut regal d’ahir en nom de tots/es. L’Eduard i jo ens sentim molt poca cosa davant de les figures intel·lectuals que estudiem. Però al vostre costat ens creixem d’allò més.
Bon estiu!
Joan Ordi
Joan Ordi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada