Vídeo tercera sessió Hanna Arendt

Presentació i comentari del segon capítol del llibre "La condició humana", de Hanna Arendt, a càrrec de l'Eduard Casserres

Colors de la tardor

Poesia d'en Jaume Castañé seguint el fil de l'altre article i els comentaris consegüents

Immaculada

5 de novembre

Gràcies Joan per aquesta reflexió profunda, que traspua bellesa, veritat, amor per la natura i per tant sabiduria. Això és veritablement poesia.

Amb tot, considero que totes les estacions de l'any, igual que totes les èpoques per les que hem passat els que ja comencem a tenir una certa edat, tenen el seu encant.

M'ha fet recordar quelcom que jo, amb paraules  maldestres, havia escrit fa temps, quan encara gosava posar pensaments negre sobre blanc. 

Jaume Castañé

 Espais en el temps

Candidesa

En els racons més humits de la boscúria
per entre l'entapissat de fulles seques
alcen el cap, florint, les violetes
per dir-nos que ja és aquí la primavera

•

Exultació

Com pots saber quants anys tardarà un boix
nascut en el recer més obagós del bosc,
fins que el seu tronc arribi a assolir el gruix
que tenia la cama de la ben plantada?

•

Serenor
Hi ha quelcom més bonic que una fageda
amb el sòl recobert de fullaraca
i els arbres mig nus, deixant transparentar,
melangiosa, la llum tardoral entre ses branques?

•

Coratge

Un bedoll, amb la seva escorça blanca,
aferrat al rocam, alterós al peu de la muntanya,
cobert de neu, fuetejat pel vent i la tempesta,
és la imatge del nostre hivern que ja s’atansa

•

J. C. A.

Agost 2006

Tardor al GLOF

Aquí van les paraules que han sorgit al ciberespai entre els membres del grup pensant amb la tardor. Recordant com va començar he trobat aquests inicis.

Immaculada 

2 de novembre 
La Isabel i jo hem anat a passar el pont a Benasque, no gaire lluny del teu Bossòst, Joan. Bonic de veure el paisatge, ara a la tardor.

Mingu 

3 de novembre

Sí, per a mi sobretot pel caràcter melangiós amb què la tardor embolcalla la natura i revela així que el secret de l’existència es troba en el cor profund de les coses, i no pas en la superfície de les aparences cridaneres de l’estiu. La tardor torna a empènyer la vida cap a dintre, la recondueix cap a la seva pròpia intimitat. És una estació que ens invita a l’autenticitat i a gaudir de la veritat que prové de la bellesa de la vida mateixa. Curiosament, l’ésser humà no sembla poder copsar la veritat si no se li presenta com a bella, o sigui, com a digna de ser estimada, en ella mateixa i per la felicitat que produeix. Però també em sembla que és vàlida la inversa: no podem gaudir de la bellesa i sentir-nos feliços amb ella si no se’ns presenta com la veritat que mereix ser coneguda i reconeguda. Per això, la veritat sempre ens deixa un regust de bellesa i la bellesa, un deix de veritat. Els pensadors medievals ja van descobrir aquesta recíproca implicació de bellesa i veritat i unitat: verum et bellum et unum convertuntur, deien, o sigui, que veritat, bellesa i unitat s’apliquen l’una a l’altra i es troben l’una en l’altra. I per a mi la tardor, això, ho mostra clarament: la melangia de la unitat en la dispersió s’aplica a la veritat d’una vida que se’ns mostra bella i veraç en les formes mig esllanguides i els colors ocres. A l’alta muntanya, la tardor crea aquesta atmosfera de recolliment també mitjançant un fenomen ben perceptible i propi: el sol ja ha abandonat la vertical de l’estiu i a causa de l’altura de les muntanyes el grau d’inclinació que presenta li fa impossible il·luminar gaire temps els pobles de les valls. Per això les hores de claror comencen ara a ser cada vegada més reduïdes. I és bonic fins i tot constatar com la foscor ja banya tot el poble, mentre que a dalt dels cims encara es percep un feble raig o reflex del Sol que es resisteix a marxar del tot. A Bossòst,quan era petit, aquest fenomen em fascinava i crec que el fet de viure entre muntanyes altes va accentuar en mi la tendència a la quietud i al recolliment. Sóc nascut, d’altra banda, al començament de la tardor. I potser per tot plegat cada any m’encisa l’espectacle humil de la naturalesa que llença el seu vel de misteri sobre tota cosa. No cal dir que m’agradaria morir en plena tardor acollint aquest misteri. Avui hem passat el dia a Andorra i hem pogut admirar l’encís de la natura. 

 Joan Ordi

4 de novembre

(...)

"Sense enyor

se'ns va morint la llum, que era color

de mel, i ara és color d'olor de poma!

Gabriel Ferrater

(1922- 1972)

Gràcies Joan. Visc la tardor així quan trepitjo la muntanya , tu hi has posat les paraules que sovint no surten amb tanta precisió, fluïdesa i profunditat . Des de Vic hi ha pocs símptomes.

Divendres ens vam enfilar camí de les basses de Campsó -terme de Les Llosses- fins gairebé veure pondre`s el sol. Feia un dia meravellós, un aire net i un cel sense cap núvol. Algun arbre més sensible començava a tenyir el bosc color de mel ,com diu en Ferrater. Els altres potser no trigaran gaire. El so de les esquelles ens va acompanyar tota l'estona i ... sí que vam quedar embolcallats de natura i de misteri.

Una abraçada a tothom.

Montse Sala Claveras

___________________________

Foto enviada per la Montse 

Vídeo segona sessió Hanna Arendt

Presentació i comentari de la Introducció i el primer capítol del llibre "La condició humana", a càrrec d'Anna Costa i Josep Planas (al principi del vídeo hi ha un error en la data: hauria de dir "27 d'Octubre")

Video Primera Sessió Hanna Arendt

Presentació Eduard, Joan, Jaume Ordeig i posterior diàleg entre tots

Vida personal

Bona tarda a tothom!

Se suposa que us aneu acostant a la figura i l’obra de Hannah Arendt, dona misteriosa, intel·ligent, independent i original, d’ulls profunds com el mar. Segur que us preguntareu com va ser la seva vida personal.  Una vegada una estudiant de 2n de batxillerat em va preguntar si els filòsofs havien tingut vida “social”. Ho va dir d’una manera que vaig poder entendre què volia preguntar en el fons: si havien tingut vida “amorosa”. Llavors me’n vaig adonar que sovint negligim aquesta realitat en els pensadors i pensadores. I que tant si en van tenir, de vida amorosa (“social” segons la diplomàcia femenina), com si no, el fet en si pot dir alguna cosa del seu pensament. Per aquesta raó val la pena de conèixer algun aspecte de la vida personal de Hannah Arednt. L’episodi que en el text adjunt ens comenta Rüdriger Safranski – l’estimat erudit que ni es va dignar a contestar-nos el curs passat – ens revela un tret del pensament d’Arendt: la necessitat de la visibilitat de la pròpia vida “personal” (“social”, “amorosa”, com vulgueu). Aquest és el punt que Arendt no va perdonar a Heidegger: que la relació entre ells no hagués de tenir cap més futur que la foscor del secret. També els jueus havien de desaparèixer del mapa mundi: la seva visibilitat resultava inacceptable. I també l’home modern, l’home massa de la societat de treballadors i consumidors, ha de romandre invisible i anorreat en la societat anònima. Només així els règims totalitaris poden dominar-los absolutament. Com Heidegger volia dominar Arendt, la jueva que admirava i alhora temia. Com veureu, “La condició humana” i l’episodi amorós Arendt-Heidegger mostren un paral·lelisme clar. Serà que al final aquella alumna de 2n de batxillerat tenia més raó del que es pensava? Serà que la vida amorosa ha de ser social i mai només privada?

Joan    

aquí teniu el document 

Hannah Arendt - Heidegger

Queixa formal del llibre de Hannah Arendt

Cansat de les imperfeccions de la traducció, he decidit adreçar una queixa formal a l’editorial. En el treball intel·lectual, com en tot treball professional, cal ser una mica seriosos i no dir ruqueries, ni fer dir ruqueries a qui era una pensadora de cap a peus. També hi és en joc l’honor del país.

De: Joan Ordi Fernández
Enviado el: domingo, 05 de agosto de 2012 8:08
Para: 'in...@grup62.com'
Asunto: queixa formal

Bon dia!

En poso en contacte amb vostès en relació amb la traducció al català, realitzada pel Sr. Oriol Farrés, del llibre “La condició humana”, de Hannah Arendt, ISBN: 978-84-9787-397-0. Els he de comunicar que utilitzo aquest llibre en un grup de lectura de filosofia que dirigeixo. N’hem adquirit, doncs, més d’una trentena d’exemplars. A l’hora, però, de llegir, analitzar i comentar el text, ens hem trobat amb la desagradable sorpresa que la traducció és desastrosa. Existeixen força errades, tan tipogràfiques com de sentit i sintàctiques, els textos en alemany es deixen sense traduir, no s’indica l’origen de la traducció – en alguns casos també deficient - dels textos llatins i sobretot es cometen errades de comprensió del text original anglès que són imperdonables i que fan minvar molt la credibilitat en la seriositat d’Editorial Empúries. Tot sembla com si el traductor hagués utilitzat un programa informàtic de traducció de l’anglès al català, com Babylon, i després no s’hagués pres la molèstia de revisar els absurds que de vegades se’n segueixen. Heus ací un exemple. A la p. 224, segon paràgraf, primera frase, es llegeix: “L’únic factor material indispensable en la generació de poder és el vida popular unida.” Vostès entendran de seguida que “el vida popular unida” conté una expressió que ha d’avergonyir la seva editorial en la mateixa mesura que ens avergonyeix els lectors. El text original diu: “The only indispensable material factor in the generation of power is the living together of people.” Una traducció correcta hauria estat: “L’únic factor material indispensable per generar poder és el fet que la gent visqui junta”, que és l’únic sentit que casa amb les idees de Hannah Arendt sobre l’origen de l’espai públic.

Els preguem, doncs, que amonestin adequadament el traductor per la poca competència professional que mostra i per l’escàs coneixement que sembla tenir del pensament de Hannah Arendt, i que prenguin vostès, per responsabilitat també d’editorial, les mesures adients per reparar el perjudici causat a uns lectors (més de 30) que, si haguessin conegut la poca qualitat de la traducció catalana d’aquesta obra tan important, no s’hi haurien gastat els diners.

Atentament,

Dr. Joan Ordi Fernández

Responsable del GLOF, Grup de Lectura Obert de Filosofia

Igualada, 5 d’agost de 2012   

Curs 2012-13

Bon dia a tothom!

Reprenem el contacte per tal de preparar el GLOF del curs vinent.

Primer, dir-vos que el Ramon Fons rebrà aviat els certificats de formació permanent per als qui els vau demanar i els farà arribar a tothom. El curs vinent, el GLOF també tindrà el reconeixement del Departament d’Educació com a curs de formació.

Segon, recordar-vos que el llibre que treballarem és “La condició humana”, de Hannah Arendt, en la versió catalana d’Editorial Empúries, 2009. Ja haureu comprovat, o ho fareu aviat, que no és un llibre de lectura fàcil. Però sí que és assimilable amb una segona lectura. I, a més, és molt suggeridor i interessant, i donarà lloc a un debat enriquidor. El tema del llibre és la política, l’espai públic en què les persones interactuen les unes amb les altres i en què apareix la qüestió del poder. Ens obrim, doncs, el curs vinent a un tema molt interessant que ha fet córrer rius de tinta als millors pensadors i pensadores de totes les èpoques.

Tercer, fer-vos esment un altre cop que el GLOF és obert a tothom qui vulgui fer la lectura sistemàtica d’una obra i convertir-la amb altres persones en objecte de reflexió, diàleg, debat i suggeriments. Inviteu, doncs, qui vosaltres creieu que estaria content/a de participar en un grup de lectura i debat. Faciliteu, si us plau, a la Immaculada o al Mingu les dades de les persones interessades, perquè rebin tota la informació que ens anem intercanviant.

I, quart, cal que fixem el calendari de les sessions del curs vinent. Ens hem reunit l’Eduard, el Ramon i jo, i us proposem les dates següents. Tingueu en compte, però, que són una simple proposta. El criteri que hem seguit és el de tornar als orígens: fixar la sessió mensual el dissabte més a prop de final de mes, ja que anava bé a més gent. Per això és important que em contesteu el més aviat possible per confirmar aquest calendari, o bé per proposar-me’n modificacions. Heus-lo ací:

1a sessió:            29 setembre 2012

2a sessió:            27 octubre 2012

3a sessió:            24 novembre 2012

4a sessió:            15 desembre 2012

5a sessió:            26 gener 2013

6a sessió:            23 febrer 2013

7a sessió:            16 març 2013

8a sessió:            27 abril 2013

9a sessió:            25 maig 2013

10a sessió:          29 juny 2013

Com que vam fixar aquest calendari tot prenent una “clara”, és possible que quedés fosc. Espero, doncs, la vostra resposta. Un cop fixat el calendari, determinarem també quines parts del llibre treballem a cada sessió. De moment, podeu anar fent una primera lectura del llibre per situar-vos.

Una abraçada!

Joan

(podeu veure tot el material que hem utilitzat durant el curs, aquí)

Conferència Gonçal Mayos (última sessió)

Vídeo de la conferència - col·loqui sobre Nietzsche amb en Gonçal Mayos, filòsof, assajista i professor de Filosofía a la Universitat de Barcelona.

Video de la setena sessió

Presentació d'en Joan Ordi

Video de la sisena sessió

Presentació de Joan Ordi, resums de la Marta, Joan Ordi, Isabel i Mingu

Video de la cinquena sessió

Presentació de Joan Ordi i Eduard Casserras, resums de Narcís Maymí i Joan Ordi

Video de la quarta sessió

Quarta sessió, 11 de gener de 2012

Aquí teniu el document de la Inés Guixà: Tractat primer. "Bo" i "dolent", "bo" i "malvat"


Introducció de Joan Ordi, presentació i resum de la Inès Guixà

Propera sessió 14 de gener de 2012

Bon dia a tothom!

Simplement volia recordar-vos la data de la propera sessió del GLOF: 14 de gener de 2012. No cal que us digui que aquesta sessió és de vital importància per entendre la “Genealogia de la moral”. Per què? Perquè posa els fonaments de la crítica de Nietzsche a la consciència moral característica de l’Occident cristià (2a dissertació) i a l’ideal de vida ascètica com a solució, elaborada també per l’Occident grecoclàssic, jueu i cristià, al problema del mal (3a dissertació). Els fonaments de la crítica de Nietzsche constitueixen aparentment un treball de filologia: reconstruir hipotèticament l’origen del conceptes morals en què descansa tant la consciència moral de culpa com l’ideal ascètic de santedat. Però, en el fons, és un treball de filosofia. No només perquè la reconstrucció filològica de Nietzsche és, avui dia, dubtosa, sinó sobretot – i això és el més important – perquè la filologia mai va constituir, en el cas de Nietzsche, una ocupació professional “per se”, sinó un instrument per falcar les seves tesis metafísiques. Per això resulta de vital importància entendre bé la 1a dissertació. La sessió, doncs, ha de pretendre que després marxem tots cap a casa sabent amb precisió com estableix Nietzsche l’origen dels conceptes fonamentals de la moral. La Inés Guixà ens presentarà la síntesi d’aquesta 1a dissertació i ens comentarà quins pensaments li suscita.

Per la meva banda, crec indispensable, a més del que ja he dit, connectar la 1a dissertació amb el Prefaci, que ens va presentar de manera ben viva i personal en Narcís Maymí. Per això pensava de començar la sessió recordant els pensaments més importants del prefaci i oferint-vos breument quantre suggeriments personals de com aprofitar-los per continuar pensant sobre la moral pel nostre compte. I aquí acabo de tocar un punt que també volia comentar-vos avui expressament. Un dels ingredients de la perplexitat o incomoditat que es pot sentir en llegir Nietzsche, em sembla que es troba en la sensació de no saber què fer amb les seves idees. Sembla com si, entre acceptar-les absolutament o desconfiar-ne i refugiar-se justament en el que critica, no hi hagués matisos, idees, intuïcions o plantejaments que ens puguin ajudar a repensar la moral de manera més conscient del que fem habitualment. Jo, personalment, crec que sí, que és possible “aprofitar” Nietzsche per fer un camí personal de reflexió, prescindint del fet que ens convenci la seva tesi metafísica de fons o no. Per això us presentaré breument quatre suggeriments al respecte sobre el prefaci. Amb el prec, però, que els considereu simplement com una proposta de mantenir una mica de diàleg amb l’autor a partir del que ell mateix suggereix, o sigui, sense tirar-li al cap de seguida la Bíblia o sense abraçar-lo innocentment com un ídol salvador.

Si no teniu res en contra, doncs, l’ordre de la sessió quedaria programat com segueix:

1. Recordatori dels pensaments més importants del prefaci.
2. Reflexió sobre el prefaci per deduir-ne idees, intuïcions, plantejaments que ens ajudin a pensar sobre la moral.
3. Presentació de la 1a dissertació i comentari personal.
4. Debat obert i espontani.

No cal dir que confiem retrobar-vos a tots i totes amb ganes de continuar compartint la reflexió que ens vam proposar per aquest curs: la moral com a dimensió “de facto” present en la vida humana, però alhora com a dimensió en què ens juguem el sentit de la vida, tema que ja vam treballar amb el llibre d’en Grondin.

Per acabar voldria prolongar una miqueta més la generositat dels Reis Mags de l’Orient, bo i adjuntant-vos una síntesi del que el famós historiador de la filosofia Frederick Copleston exposa de Nietzsche. Dóna una visió de conjunt de l’autor que orienta la lectura de la “Genealogia de la moral”.

Amb aquest “regalet”, tant l’Eduard com jo us desitgem un 2012 que ens sorprengui, no pel seu nihilisme, sinó pel seu vitalisme!

Joan

Síntesi del que diu Frederick Copleston

Documents curs 2011-12

Video de la tercera sessió

Tercera sessió d'aquest curs, 3 de desembre de 2011.
Introducció de Joan Ordi, resum de Narcís Maymí, debat de tots els participants.

Apropem-nos al pensament de Nietzche

Als membres del GLOF

Bon dia a tothom!

Per tal d’aclarir una mica més el que vam discutir ahir tot interpretant el prefaci de la Genealogia de la moral de Nietzsche, se m’acut proposar-vos la lectura d’un text i especificar un parell d’idees. Crec que així anirem apropant-nos més al pensament de Nietzsche.

(en aquest enllaç trobareu tot el document)

Arthur Schopenhauer, El món com a voluntat i representació.

El text següent conté la primera part del paràgraf § 54 del 4t llibre d’aquesta gran obra, que porta per títol: El món com a voluntat. Segona consideració. Afirmació i negació de la voluntat de viure un cop assolit l’autoconeixement.

Aquest paràgraf resulta aclaridor per entendre el prefaci de la Genealogia de la moral de Nietzsche. Confirma la tesi que vam establir a la sessió d’ahir al GLOF: que Nietzsche interpreta l’ésser – el gran tema de la metafísica clàssica – com a VIDA. La vida, que en l’home genera autoconeixement, és la veritable realitat metafísica que la filosofia cerca al darrera de l’aparença de les coses, al darrere del que anomenem FENÒMENS, que és tot allò que se’ns presenta als sentits com a experiència quotidiana. Recordeu: podem definir la METAFÍSICA com l’intent filosòfic de descobrir l’autèntica realitat més enllà del que semblen ser les coses i del que existeix en el seu conjunt. La pregunta de la metafísica és: en què consisteix últimament la realitat?

Ja us vaig comentar a les dues sessions introductòries que el gran mestre de Nietzsche va ser SCHOPENHAUER. Ell mateix li va retre tribut en dedicar-li la tercera consideració intempestiva, titulada De Schopenhauer com a educador. Del seu mestre, Nietzsche va rebre les tres intuïcions fonamentals de la seva pròpia metafísica: 1) que la VIDA (que Schopenhauer converteix en objectivació de la VOLUNTAT) és el veritable ÉSSER que la metafísica sempre havia cercat i que havia teoritzat com a FORMES o IDEES (Plató) o com a SUBSTÀNCIA (Aristòtil). 2) Que, contra la metafísica de Plató, la VIDA s’explica per ella mateixa, no des de fora d’ella ni des de la pretesa altura superior d’un suposat món transcendent. Per tant, la IMMANÈNCIA, i no pas la TRANSCENDÈNCIA, constitueix, tant per a Schopenhauer com per a Nietzsche, la manera correcta de mirar filosòficament aquest món, que contra Aristòtil no consta de substàncies (no som, per exemple, un jo profund o ànima), sinó merament de fenòmens. I 3) que la vida no és res més que VOLUNTAT, pulsió cega, impuls, instint, tendència, força originària, poder que desitja objectivar-se en mil formes diverses, en milions d’individus que realitzen una mateixa FORMA: la vida és un voler viure, és voluntat de vida en Schopenhauer i voluntat de tenir més vida, poder que vol augmentar la vida, vida que vol créixer vivint més encara en Nietzsche. Ja veieu que la impossibilitat de definir la VIDA sense utilitzar paraules que denotin una idea de vitalitat, poder, expressivitat, desig, voluntat, tendència, impuls, força, etc. confirma l’enfocament de Nietzsche: que no hi ha res anterior ni superior a la vida, raó per la qual aquesta no es pot definir des d’una realitat més constitutiva, anterior o pregona. Si la vida és ella mateixa la realitat que tot ho explica, ¿com podria ser explicada, definida, descrita al marge d’ella mateixa i sense repetir en la definició el que volem definir?

La vida no té cap fonament ni apunta a cap meta que la transcendeixi per damunt d’ella. La vida genera el seu propi autoconeixement en l’home. I ara comprendreu millor el prefaci de la Genealogia de la moral: ¿com podem creure que, malgrat tots els segles de cultura i filosofia occidentals, malgrat els enormes avenços de les ciències, en el fons no ens coneixem? Simplement perquè encara no hem adreçat la mirada cap al “lloc” on trobaríem l’autèntic coneixement, la veritable realitat i el més elevat sentit de les coses: la VIDA. I si no adrecem la mirada cap a aquí, tampoc no entendrem el valor de les nostres construccions intel·lectuals, com ara la MORAL. També la moral o ètica és una funció de la vida. No, però, la moral occidental, que ha imposat a la vida unes categories que li han impedit la possibilitat d’exercir plenament la seva voluntat de poder, el seu desig de créixer en intensitat i desplegar-se sense entrebancs en la immanència. El prefaci, doncs, ens ofereix la clau de lectura de tota l’obra: la moral occidental és nihilista, ha destruït la vida, ha empetitit, afeblit i humiliat la realitat més “sagrada” que hi ha: la VIDA. I ara toca desmuntar l’error d’aquesta metafísica descomunal i reinterpretar l’ÉSSER com a VIDA, no com a FORMES o IDEES TRANSCENDENTS, però tampoc com a SUBSTÀNCIA o ENS. No som res més que fenòmens de la vida. I la realitat no és res més que vida. Per això la moral no ha de ser res més que expressió valorativa de l’únic valor que hi ha i que origina els seus propis valors: la VIDA.

Ja sé – ho estic sentit a distància – que tot aquest discurs sobre la vida us provoca molts dubtes, preguntes i àdhuc una incomoditat notable. Gairebé noto com si us maregés i tot. Però heu de tenir paciència. Heu d’aprendre a suportar la basca d’un pensament que sempre va contracorrent, per segles que passin. El seu autor va escriure consideracions intempestives, extemporànies, contràries a les valoracions i opinions a la moda. I ho eren no només per al seu temps: quan les llegeixes, és com si des de la tomba t’estigués mirant a la cara i et digués: “Ho veus? Això va per tu.” Al final, però, de la Genealogia de la moral, tot i haver vomitat alguna vegada pel camí, trobareu el bàlsam de la claredat. Us resultarà del tot palès què volia dir Nietzsche, que és el que ara ja intuïu, però que encara no posseïu amb el poder dels conceptes clars i distints. Només que – i aquesta és la propera paradoxa que ens hem d’esperar – el resultat final de la lectura crearà encara més perplexitat, sorpresa, fins i tot més irritació i vertigen. Així, però, es complirà perfectament la finalitat del GLOF: deixar que un text filosòfic provoqui un veritable debat a l’entorn de les idees. I ja sabeu que els debats són dolorosos: s’assemblen a un combat de boxa, en què amb una mica de sort pots col·locar un bon cop de puny, però has de pagar el preu de rebre més d’un directe a la cara. Potser per això els qui tenen la veritat absoluta s’allunyen dels espais en què es generen debats.

Fixeu-vos, doncs, en el text següent de Schopenhauer. Hi trobareu una base molt interessant per entendre Nietzsche. I potser també perdreu la por a la mort.

Bona feina!

Joan Ordi

4-12-11

Confío en que los tres primeros libros hayan dado lugar al conocimiento claro y cierto de que en el mundo como representación a la voluntad se le ha abierto un espejo en el que se conoce a sí misma con grados crecientes de claridad y perfección, el más alto de los cuales es el hombre, cuya esencia, sin embargo, solo recibe su completa expresión a través de la serie conexa de sus acciones; y es la razón la que hace posible esa conexión autoconsciente de tales acciones, al permitirle siempre abarcar in abstracto la totalidad de las mismas.

La voluntad, que considerada en sí misma carece de conocimiento y no es más que un afán ciego e incontenible tal y como la vemos manifestarse en la naturaleza inorgánica y vegetal con sus leyes, así como en la parte vegetativa de nuestra propia vida, al añadírsele el mundo de la representación desarrollado para su servicio, obtiene el conocimiento de su querer y de qué es lo que ella quiere, que no es más que este mundo, la vida tal y como se presenta.

Por eso llamamos al mundo fenoménico su espejo, su objetividad: y puesto que lo que la voluntad quiere es siempre la vida precisamente porque esta no es más que la manifestación de aquel querer para la representación, da igual y es un simple pleonasmo que en lugar de decir «la voluntad» digamos «la voluntad de vivir».

Puesto que la voluntad es la cosa en sí, el contenido interno, lo esencial del mundo, pero la vida, el mundo visible o el fenómeno es el simple espejo de la voluntad, este acompañará a la voluntad tan inseparablemente como al cuerpo su sombra: y donde haya voluntad habrá también vida y mundo. Así pues, la voluntad de vivir tiene asegurada la vida y mientras estamos llenos de voluntad de vivir no podemos estar preocupados por nuestra existencia ni siquiera ante la visión de la muerte. Sí que vemos al individuo nacer y perecer: pero el individuo es solo fenómeno, no existe más que para el conocimiento inmerso en el principio de razón, en el principium individuationis: para este el individuo recibe su vida como un regalo, nace de la nada, luego con la muerte sufre la pérdida de aquel regalo y vuelve a la nada. Pero consideremos la vida filosóficamente, es decir, según sus ideas, y encontraremos que ni la voluntad, la cosa en sí en todos los fenómenos, ni el sujeto del conocimiento, el espectador de todos ellos, son afectados por el nacimiento y la muerte. Nacimiento y muerte pertenecen al fenómeno de la voluntad, esto es, a la vida; y es esencial a esta presentarse en individuos que nacen y perecen en cuanto fenómenos pasajeros, surgidos en la forma del tiempo, de aquello que en sí mismo no conoce tiempo alguno pero que se ha de presentar justamente de la forma mencionada para objetivar su verdadero ser. Nacimiento y muerte pertenecen de la misma manera a la vida y se mantienen en equilibrio como condiciones recíprocas uno del otro o, si se prefiere, como polos de todo el fenómeno de la vida. La más sabia de todas las mitologías, la hindú, expresa esto dando precisamente al dios que simboliza la destrucción y la muerte (como Brahma, el más pecador y el dios inferior de la Trimurti¹ imboliza la procreación, el nacimiento, y Visnu la conservación), dando -decía- precisamente a Siva como atributo, junto al collar de calaveras, el lingam,² ese símbolo de la procreación que aparece aquí como compensación de la muerte; con lo que se da a entender que procreación y muerte son correlatos esenciales que se neutralizan y compensan mutuamente. - Este era también el ánimo que impulsaba a los griegos y romanos a adornar los lujosos sarcófagos tal y como aún los vemos: con fiestas, danzas, bodas, cacerías y bacanales, con representaciones de la más vehemente ansia de vida, que no solo se nos presenta en tales diversiones sino incluso en grupos lujuriosos que llegan hasta el apareamiento de sátiros y cabras. Está claro que su fin era remitir con el mayor énfasis desde la muerte del individuo llorado a la vida inmortal de la naturaleza y de ese modo, aunque sin un saber abstracto, dar a entender que toda la naturaleza es el fenómeno y también el cumplimiento de la voluntad de vivir. La forma de este fenómeno es el tiempo, el espacio y la causalidad, y a través de ellos la individuación, la cual implica que el individuo ha de nacer y perecer, cosa que no impugna la voluntad de vivir, de cuyo fenómeno el individuo es un simple ejemplar o espécimen particular, como no ofende a la totalidad de la naturaleza la muerte de un individuo. Pues no es este sino exclusivamente la especie lo que le importa a la naturaleza y aquello en cuya conservación se empeña con toda seriedad, cuidando de ella con tanto derroche a través del enorme excedente de gérmenes y el gran poder del instinto de fecundación. En cambio, el individuo no tiene ni puede tener para ella valor alguno, ya que su reino es el tiempo infinito, el espacio infinito y, dentro de ellos, el infinito número de individuos posibles; por eso está siempre dispuesta a dejar morir al individuo que, en consecuencia, no solo está expuesto a sucumbir de mil maneras y por las contingencias más nimias, sino que está ya originariamente destinado a ello, y a ello le enfrenta la naturaleza desde el instante en que ha servido a la conservación de la especie. Esta es la manera en que la naturaleza misma expresa con total ingenuidad la gran verdad de que solo las ideas, no los individuos, tienen verdadera realidad, es decir, son la perfecta objetivación de la voluntad. Y dado que el hombre es la naturaleza misma y, por cierto, en el grado máximo de su autoconciencia, pero la naturaleza no es más que la voluntad de vivir objetivada, puede que el hombre, si ha captado este punto de vista y se mantiene en él, se consuele con razón de su propia muerte y la de sus amigos volviendo la mirada a la vida inmortal de la naturaleza, que es él mismo. Por lo tanto, así se ha de entender Siva con el lingam, así aquellos sarcófagos antiguos que con sus imágenes de la vida más ardiente gritan al observador quejoso: Natura non contristatur.³

Que generación y muerte se han de considerar como algo perteneciente a la vida y esencial a ese fenómeno de la voluntad se deriva de que ambos se nos presentan como las expresiones sumamente potenciadas de aquello en lo que consisten todas las restantes formas de vida. Esta no es, en efecto, más que un continuo cambio de la materia bajo la firme persistencia de la forma: y precisamente eso es la mortalidad de los individuos en la inmortalidad de la especie.

Arthur Schopenhauer

1 La Trinitat hindú.

2 És el fal·lus, símbol sexual del poder de la vida.

3 “La naturalesa no s’entristeix.”

Video de la segona sessió del curs

Segona sessió, 5 de novembre de 2011



Apunt de començar la tercera sessió!

El video de la primera sessió d'aquest curs

Aquí teniu el video de la primera sessió d'aquest curs, el de l'1 d'octubre de 2011

Xerrada de Josep Ramoneda

Aquí teniu l'enllaç de la conferència de Josep Ramoneda, dins del cicle "Principis?" de l'AIFA (Ateneu Interactiu de la Fundació Aplicació) de Callús el dia 14 de novembre de 2011.


Ens informen que n'hi haurà més!

Per al curs vinent...

La lectura que hem triat per al curs vinent, que ja constituirà la cinquena versió del GLOF és el llibre "Genealogia de la moral", de Nietzsche. És un text molt crític, honest des de la perspectiva radical de l'autor, i que fa pensar molt, ja que obliga a posicionar-se davant de temes ètics de vital importància per a la vida humana. De ben segur que no ens deixarà gens indiferents! Observeu, però, que és tracta d'un volum de més de 230 planes, dividit tan sols en tres dissertacions, com tres tempos d'una simfonia, que alhora són llargs, recurrents, amb ritmes de diferent intensitat, construïts com els braços en espiral d'una galàxia. Realment, Nietzsche era un filòsof músic: escrivia com qui compon una simfonia, cosa que té la virtut d'oferir el tot anticipant-se en cada fragment i de fer de cada idea o tema l'esbós inicial de l'arquitectura de conjunt. Les tres dissertacions, a més, estan plenes de metàfores, que pretenen, però, contenir més veritat que la descripció més científica possible d'un estat de coses. El recurs de la metàfora no constitueix, doncs, en Nietzsche un simple adornament literari: és l'única manera de mostrar la potència de les idees destruint els ídols que Occident ha aixecat en la forma d'una gran cultura mentidera. La gran metàfora dels valors ètics d'Occident només es pot desemmascar amb noves metàfores. Tot el llenguatge no és res més, per a Nietzsche, que la imposició de metàfores als nostres sentits i percepcions, a la vida en el fons. Les paraules semblen reflectir com un mirall realitats existents per se, però no són res més que creacions il·lusòries dels nostres interessos inconfessats. El diví Plató va voler anul·lar aquesta logomàquia inevitable amb què sempre estem interpretant la vida i es va inventar la teoria de les paraules com a Idees eternes i immutables de les coses. El cristianisme va sancionar l'accés a la Veritat a través del llenguatge, com si aquest fos la casa de l'ésser (Heidegger). Tot plegat una confusió imperdonable que ha portat Occident per un camí errat. La "Genealogia de la moral" vol mostrar on vam començar a anar foraviats, en quina fase de desgavell ens trobem i com podem retornar a la perspectiva més adient sobre la nostra condició humana. Que no ens passi res, doncs, amb aquest martell herètic! Que l'estiu ens ajudi a pair-lo amb calma, perquè no se'ns indigesti agrament.