Estimats amics i amigues,
Voldria compartir amb vosaltres unes reflexions que m'ha suggerit la pel·lícula "Camino", que aquests dies es projecta en els cinemes. Si algú/una més vol dir-hi la seva, m'agradaria que ens ho fes saber. Moltes mirades juntes fan veure potser més coses, no?
Joan
4 comentaris:
L'altre dia, en una reunió de la parròquia algú ens en parlava. Ja saps també que per a mí és un tema sensible. Per els meus pares, per un germà, i perquè jo mateix vaig estar-hi un temps; un any i mig (dels 15 als 16 anys). Conservo bons amics i em sento en deute en molts aspectes. Crec que ho conec de primera mà i sense prejudicis, i encara que jo ho deixés, ho segueixo respectant i estimant, com respecto i estimo les persones i les coses de la parròquia i de l'arxiprestat on ja fa bastants anys que ens "movem" la Isabel i jo.
Entenc perfectament el que dius. I estic segur que la pel·lícula exagera i desfigura coses, com acostuma a passar. Veuràs, però, en el meu escrit que es pot fer una altra lectura de la pel·lícula: no tant com un atac contra l'Opus, sinó com una proposta velada d'un cristianisme més humà que no pas el rígid estereotip d'algunes institucions de l'Església. De totes maneres, crec que, en el teu cas, seria molt adient anar a veure la pel·lícula, perquè tens més elements per contrastar. I així veuràs també si el que escric és una interpretació acceptable de la pel·lícula o no.
Sí. Potser la baixaria -cosa que no és el meu costum- amb EMule, però de tota manera, encara més endins de les tres capes que distingeixes en el teu comentari, hi ha la de la postura -i les vivències personals- de l'autor del llibre d'on ha sortit, i/o del guionista, i/o del director. El cor i les intencions de la noia, del pare i la mare, Déu els coneix. Els autors no poden fonamentar les seves crítiques, qui sap si ressentides, jugant amb els que suposen han estat els sentiments de tots tres. Les tres capes que distingeixes, totes tres accepten com fidedigne el relat de "el que va passar", el que van sentir i pensar, fins i tot les intencions dels tres personatges i les dels "dolents de l'Opus". En persones d'església d'orientacions i espiritualitats ben diferents, que fins i tot poden semblar oposades si ho veiem superficialment, mai m'he equivocat quan he procurat veure-hi bona intenció. Del món del cinema no m'atreviria a dir el mateix.. Per altra banda, m'ha agradat el teu comentari que busca ser objectiu, arribar més enllà (o més endins -la ceba) del que es veu a primer cop d'ull o segons un "estereotip", com tu dius. Justament la senyora que ens explicava la pel·lícula que havia anat a veure (érem deu persones en una sessió d'estudi de la Bíblia, ara seguim el llibret de l'evangeli de Joan) el que deia, la seva conclusió final era aquesta: "és que en són de dolents els de l'Opus, eh ?!". Textual.
Només volia afegir que en el meu escrit em limito a fer una anàlisi del contingut de la pel·lícula i no pas una crítica de la manera com el director interpreta l'Opus. És prou evident que sovint hi ha mala intenció en la valoració que és fa de l'Opus des de fora. Però, fins i tot en aquest cas, caldria també ser humils i mirar si el mateix Opus no dóna peu a exageracions interpretatives. No crec que sigui una institució tan santa que estigui alliberada de tota crítica. Deixem això, però, de banda. Jo només volia fer una lectura dels elements evangèlicament positius que hi ha objectivament en la pel·lícula, prescindint de si el director pretenia aconseguir aquest objectiu, o simplement es limitava a fer quedar malament l'Opus. És evident que l'Opus queda molt malament en aquesta pel•lícula, i és evident que també en aquest film hi ha d'haver exageració. Però jo he mirat la pel·lícula com qui intenta comprendre, posem per cas, el conte de la Caputxeta vermella i descobrir-ne la lògica interna, prescindint de si els llops hi queden bé o malament. No sé si m'explico. En fi, de paraula, i un cop hagis vist la pel·lícula, podrem matisar més les idees, no?
Publica un comentari a l'entrada