Benvolguts i benvolgudes!
Des de la darrera trobada, fa unes setmanes que no percebo cap moviment intel·lectual en relació amb el tema que ens ocupa No sé si és que ens preocupa tant que ens desocupa o és que ens ocupa tan poc que ni ens preocupa. Voldria simplement animar-vos a fer comentaris, ni que siguin inicials, sobre les dues lectures. La més important, òbviament, és la primera, la de l'autor. I no voldria que la segona tingués cap efecte paralitzador, cosa que seria fàcil de neutralitzar deixant-la de banda. Però sí que hauríem de començar a clavar queixalada en el text mateix de Wittgenstein. Us invito, doncs, a expressar dubtes, impressions, parers, crítiques..., i qualsevol altra cosa que ens faci avançar una mica en el diàleg compartit sobre el text Sobretot, per anar preparant la propera reunió. Si necessiteu un aclariment, ja sabeu que, dintre de la nostra modèstia, podem formular alguna idea que ens ajudi. No us n'esteu, doncs, de mantenir viu l'excel·lent instrument que el Mingu i la Immaculada han posat a l'abast del grup.
Repeteixo: ànims!
9 comentaris:
Home, que s'avanci en el silenci, tractant-se de LW, des del meu punt de vista, ja és molt avançar
Alguns, d'això, en diuen advent
Santi Pau
Sí, pero no es tracta d'un silenci absolut, ja que no exclou, sinó que demana el llenguatge testimonial en primera persona, que és l'única manera digna, per a ell, de parlar del que no es pot parlar. I justament la CE consisteix en un triple testimoni en primera persona. De quin testimoni es tracta? I per què només així es pot parlar del que no es pot parlar? Sobre això cal assolir una idea clara. En el silenci, està clar. Però per comentar-ho després entre tot(e)s.
Joan
M’arriba el teu comentari, Joan, quan estava escrivint el què segueix:
Em sembla que sí és d'aquest tipus, el silenci, Santi. Entre la consciència que cal callar del que no podem expressar, més l'efecte paralitzador de què parles tu, Joan (que crec que hi és), i més encara: el temps que demana haver llegit i haver procurat entendre el teu article de 21 pàgines, amb tot això, dic, no és estrany el silenci que s'ha fet..
De tota manera, ja que ens invites a expressar dubtes, impressions, parers.. i sobretot pel que dius dels ànims; som-hi !
Pel que he pogut llegir, Ludwig Wittgenstein era una persona exigent; ho era molt, d'exigent, amb els altres, però ho era encara més amb sí mateix. En la presentació que ens vas fer, vas explicar com era de rica la seva família. Després vas dir en tres paraules: "renuncia als diners ". Tres paraules que suposen, però, una postura tant exigent (i productiva !), com la de buscar els llocs de perill quan era a la guerra, o com la d'anar-se a recloure a la cabana de Noruega. En el mateix sentit, tinc la sensació que la manera de "portar" la seva homosexualitat, el seu comportament va ser igualment exigent. De totes les seves febleses i "indecències" (així les anomena ell sense misericòrdia), en deixa constància en els seus diaris i en demana perdó. Si al final en fem "saldo", el resultat és el d'una vida gairebé de monjo. Els seus amors són quasi platònics. Sembla voler la llunyania de la persona estimada com si fos una garantía de puresa. No trobo que sigui cap exageració el teu qualificatiu final de “heroi”.
Jo no he llegit encara la última part de la biografia de Monk, però el que dius, Joan, en la "ètica és sobrenatural":
«va decantar la seva anàlisi filosòfica del llenguatge cap a l'ordinari (...) i en aquest llenguatge ordinari es verifica (...) la realitat i la interpel·lació de la ètica»
Em pregunto: ¿ significa això que, una vegada dut a terme "l'exercici" del Tractatus pot "deixar caure l'escala" i, com un pare que amb ela anys es torna transigent, comprensiu i arriba a reconèixer que en el fons ja estava bé i “que digui tothom tot el que vulgui”, que "parlant la gent ens entenem" i no cal guardar silenci ? Em faria il·lusió que fos així. Aniria en la línia del paral·lel que feia el Santi entre els sentiments de Wittgenstein al "donar" la conferència i la de Pau quan els "parlava" als Corintis, o en la línia d'aquell "t'enalteixo, Pare, per que has revelat als senzills tot allò que has amagat als savis i entesos". Una vegada sabem que hem de callar, és aleshores que tornem a néixer i podem tornar a parlar. Com Nicodem. Com quan érem petits.. El que vull dir té alguna cosa a veure, crec, amb el que ens explicaves de l'estructura de les simfonies: podem aprofundir en allò que pensem tornant al "mateix" lloc on érem. Ara, però, ja no és el mateix lloc: és com un cercle més ample, semblant al que dibuixa una espiral quan creix..
(És una pregunta, i diria que en la teva resposta al Santi ja en dius alguna cosa que podria ser una resposta)
Al teu article es fa difícil afegir-hi res que ja no hi sigui dit. Hi ha dues idees -dues relacions- que se m'han acudit mentre el llegia. Les hi afegeixo perquè també semblen tenir alguna cosa a veure amb el tema “silencis”
Primera relació, la que hi hauria entre:
«És significatiu al respecte constatar que la CE trenca el principi del silenci amb el qual, en el Tractatus, Wittgenstein volia preservar l’esfera d’allò transcendent: establint filosòficament que el llenguatge només té sentit si funciona com a enunciació lògica dels estats de coses del món, Wittgenstein pretenia posar un límit clar –barrera, més aviat– a la xerrameca fàcil sobre l’ètica, l’estètica i la religió en què sovint cauen tant la filosofia com la teologia. Per això clou tota la seva anàlisi lògica del llenguatge amb la famosa prohibició: «D’allò de què no es pot parlar, cal guardar-ne silenci» (Tractatus, 7). De què no es pot parlar? Evidentment, de l’ètica, de l’estètica, d’allò místic i de la lògica transcendental, car totes aquestes «realitats» són transcendents i només els fets del món constitueixen el correlat significatiu del llenguatge. Però després d’un silenci de deu anys, ara Wittgenstein torna a Cambridge per dedicar-se un altre cop formalment a la filosofia, i trenca el, diríem, «blindatge del transcendent» que ell mateix havia establert i que s’havia autoimposat en la primera gran obra.» (extret de “ètica és sobrenatural” de Joan Ordi)
I aquest poema d’en Santi:
Com podeu veure
per les maneres, he estat poèticament digerit ja fa molt de temps.
Malgrat això, encara sóc aquí
I no com un que, amb el lliri a la mà,
un que fa temps que va ser
engolit la balena i que ara es permet el luxe de passar els dies
cantant salms dins del seu ventre
Sinó un com jo, pols i cendra, un
algú privat, normal i corrent, un jo, nom i cognoms, que encara és aquí
I si poso això en forma de poema és perquè tinc la impertinència
de parlar a la totpoderosa poesia
La qual m’ha portat a dir de mi que jo, nom i cognoms, l’única cosa
que haig de fer és callar i m’ha avergonyit el nom i l’ha empetitit
posant al seu davant un ideal – un poeta – un amic qualsevol
I encara ha fet que aquest ideal s’amagui en un absolut llunyà,
inabastable, incomprensible
I de repent enmig d’aquest terrabastall òntic ve que arribo jo
com si res i pretenc il·luminar-ho tot en el darrer acte
Segona relació. La d’aquest altre trosset de “ètica és sobrenatural”:
«La seguretat «passi el que passi» no constitueix un blindatge contra el món, sinó l’experiència que fa el subjecte d’abandonar-se a allò més alt28, al transcendent. És l’experiència d’anar més enllà dels límits del món per instal·lar-se en l’esfera amb què el món limita permanentment com a totalitat de fets: allò transcendent. I un cop aquí sentir-se acollit des de l’arrel de la vida, per dir-ho així. »
Amb aquest text dels “Paus”:
«Què direm, doncs, davant d'això?
Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra?
Ell,
Ell que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va entregar per tots nosaltres, com
com no ens ho donarà tot juntament amb ell?
Qui
qui s'alçarà per acusar els elegits de Déu, si Déu mateix els fa justos?
Qui gosarà condemnar-los, si Jesucrist mateix va morir, més encara, va ressuscitar, està a la dreta de Déu i intercedeix per nosaltres?
Qui
Qui
Qui ens separarà de l'amor de Crist?
—I doncs, qui?
¿La tribulació, l'angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort violenta?
(Pau sabia de què parlava)
com diu l'Escriptura: És per tu que anem morint tot el dia, i ens tenen com anyells duts a matar.
Però, de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell qui ens estima.
N'estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat
(hem quedat que Pau sabia de què parlava)
no ens podrà separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre.
Ni mai ni res
__________
No sé si et canso amb tonteries com aquesta quan tu em parles de problemes greus com el que ara esteu vivint a casa.
Romans vuit. Recordo l’estremiment de quan ho vaig llegir.
Molt poc a poc, d’amagat, com qui fa una malifeta, ho vaig copiar a un full que vaig plegar i que sempre porto a sobre, a la butxaca de la camisa, a la banda del cor
Perdona la meva poca traça»
Santi
Mingu
No sé si dic gaire atzagaiades, perdoneu la gosadia, però no és això el que importa. M'han ensenyat que per intentar fer filosofia s'ha de deixar anar el pensament.
Em va agradar, i em va fer pensar, la imatge que ens va presentar en Joan l'altre dia, quan ens parlava dels límits del món, comparant-lo amb el sobre d'una taula: "el món és la totalitat dels fets, no de les coses" (TLP 1,1) Les coses tenen uns límits, estan dintre del món, formen part del món, per tant el conjunt de totes les coses tenen uns límits. Aquest món material fet de coses té uns límits. LW. quan ens parla de la totalitat dels fets ens està dient que hi ha quelcom més que el món limitat de les coses. "El jo filosòfic no és l'home, no és el cos humà, o l'ànima humana de que tracta la psicologia, sinó el subjecte metafísic, el límit -no una part- del món" (TLP 5.641) El límit del món sóc jo, és el meu subjecte metafísic, som tots i cadascun de nosaltres. El que hi ha més enllà dels límits és allò del que no es pot parlar. Estem inserits en els nostres límits, formem part del límit dels límits del món, estem entre, formem part de, el món i allò del que no es pot dir res.
Voler transcendir els nostres propis límits ens fa caure en el no-res, l'anihilació; però el no-res, l'inexpressable, tanmateix existeix. Potser és el Tot? Per a LW "Existeix, tanmateix, allò que és inexpressable. Això es mostra, és allò que és místic" (TLP 6,522)
Jaume Castañé
La primera part d'aquest comentari és molt encertada. Sempre segons la ment de Wittgenstein. La segona part és més interpretativa, car quan volem trascendir els nostres límits, no seria en el no-res on cauríem, sinó en l'esfera del valor absolut, de la contemplació estètica del món i de la vivència mística de la vida com a totalitat limitada, encerclada, tancada. O sigui, límits enllà el que hi ha és l'esfera trascendent, que és alhora ètica, estètica i mística. Correcte? Doncs, això és el que es mostra. O sigui, el que el llenguatge fa en dir, és mostrar. I el que el llenguatge mostra (sense poder-ho dir), és el trascendent. Sempre en la forma ètica, estètica i mística de la vida.
D'acord?
Per a Wittgenstein, callar sobre l'esfera d'allò que és més alt fa possible adoptar la forma correcta de la vida.
Joan
Help!
Algú pot explicar-me on està el límit entre el no res i l'absolut. L'absolut no inclou també el no-res?
Jaume
Més coses sobre el silenci
Estic llegint un llibre sobre l'amistat : Gershom Scholem i Walter Benjamin
Copio ( p 93 ) : « En mayo de 1919 asistí a una conferencia filosófica del maestro mundial de ajedrez Emanuel Lasker, y me quejé a Benjamin de la completa ausencia de contenido de su exposición. Él me miró de arriba a abajo y dijo : " ¿ Qué esperaba usted de él ? Si hubiera dicho algo, no seria entonces campeón mundial de ajedrez. " »
Santi Pau
El “no res”, l’”absolut”. A mi --diria que a tots-- també em va agradar la imatge de la taula. De si és l’únic camí, com diu Wittgenstein, no n’estic segur; però justament: com “necessitem” una taula, una escala, un paper plegat a la butxaca de la camisa.. que ens “mostrin” l’absolut en el no res !
El silenci. Demà sí que comença l’advent. L’advent que ens porta la que “guardava tot això en el seu cor i ho meditava”, la que sabia “callar sobre l'esfera d'allò que és més alt” fent “possible adoptar la forma correcta de la vida” (quina frase !) Gràcies, Jaume, Santi, Joan.. i tots els que escoltem
Mingu
Publica un comentari a l'entrada